Nou article al bloc #DIALEGSIP de la companya Maria Comellas, reflexions sobre les polítiques de joventut i la dinamització als Espais Joves. Entra!
Aplicacions a les intervencions locals i Espais Joves
Reflexions al voltant del XXI Forum d’Estudis sobre la Joventut
Arribant el Pla Nacional de la Joventut 2010-2020 a la seva fi s’inicien els processos avaluatius i de revisió encarats al nou disseny de les polítiques de joventut que marcaran la pròxima dècada. En aquest context, ens topem amb l’eterna problemàtica característica de la intervenció social i les polítiques públiques: com mesurar l’èxit o fracàs de les intervencions, tot fugint de la lògica positivista, però mantenint la rigorositat que la tasca exigeix? Com podem avaluar si la tasca que s’ha dut a terme al camp, directament amb el jovent, realment respon al text de 200 pàgines que es va redactar des dels despatxos?
El Fòrum d’enguany, celebrat a la Universitat de Lleida a finals de novembre, ha girat entorn el nou paradigma que ha de regir les polítiques de joventut del nou decenni. Aquest es basa en el trencament i desconstrucció del adultocentrisme, és a dir, deixar enrere les pràctiques paternalistes i, no només incloure al jovent en processos participatius, sinó pal·liar tota l’estructura social que subalternalitza l’etapa vital de la joventut i la defineix com a tal.
És molt possible que tant les dificultats per aterrar els plans estratègics com els reptes de la seva avaluació derivin també d’aquesta lògica assistencialista i unidireccional. Aquest plantejament és el que torna impossible valorar l’èxit dels plans més enllà de les dades quantitatives de participació i ús de recursos. Dins el context dels Espais Joves les dificultats d’avaluar l’actuació duta a terme s’agreugen: actualment no disposem de mecanismes de valoració del servei més enllà dels estudis de camp emprats dins el Pla Local de Joventut pertinent. No existeix un seguiment real dels usuaris que participen i fan ús dels serveis oferts dins l’Espai Jove, i els estudis abans esmentats sovint treballen amb uns universos mostrals que potencialment expliquen millor la difusió del serveis de l’àrea de joventut que la qualitat i abast d’aquest.
La teoria contra-adultocèntrica brilla i aixeca ovacions esperançades en els cercles acadèmics i en els discursos d’alt contingut teòric. Tot i això, al llarg del Fòrum, com a informadora i dinamitzadora, no podia evitar qüestionar-me com tot aquest paradigma conceptual podia traduir-se en la meva feina i els projectes que emprenem pel jovent. Tal i com ja comentava amb els mètodes avaluatius, cal buscar vies realistes d’acció per evitar tornar a caure en el parany de les paraules maques i els projectes ben redactats. Va ser la intervenció d’Albert Fort el que va posar sobre la taula els conflictes d’interessos i reptes de la intervenció local. És igual d’ineficient planificar noves vies d’intervenció pública sense tenir en compte la realitat de la joventut, com fer-ho sense una profunda consciencia dels límits i biaixos de les macro-estructures burocràtiques que constitueixen l’administració pública.
En aquesta deriva assistencialista que plantejàvem els espais joves acaben fàcilment reduïts a justament el que el seu nom indica: espais físics que els i les joves, sovint de col·lectius en risc d’exclusió per la universalitat del servei, ocupen. Ho fan especialment en l’adolescència primerenca, on els recursos financers i materials són escassos i per tant tenen poques altres alternatives d’oci i espai accessible. Tant bon punt acaba aquesta etapa, els equips dinamitzadors perdem al jovent i aquest es fa cada cop més inaccessible amb l’edat. Els serveis que l’Espai Jove ofereix es tornen accessibles només col·lectius específics amb un capital social determinat, perpetuant la desigualtat d’accés a la informació i participació que ja s’observava en aquesta primera etapa d’ocupació espaial.
Aquesta ocupació de l’espai, a més, manifesta tots els problemes que les nostres societats alberguen: la masculinitat, el racisme i les dinàmiques de poder en grup d’iguals són reptes diaris dels Espais Joves d’arreu del territori. En síntesi podem dir que les lògiques participatives passives dificulten l’execució dels objectius i accions i la transitorietat de la participació impossibilita l’avaluació qualitativa.
Estic completament segura que no és l’objectiu de cap dinamitzador juvenil que l’oasis dedicat a la joventut es limiti a una ocupació d’espai efímera reproductora de desigualtats socials. L’arrel del problema segueix sent la mateixa, l’adultocentrisme: oferir espais, oferir formació, oferir oci, oferir informació… En tots aquest casos els i les joves es constitueixen com a subjectes passius, rebedors de recursos.
Funcionen amb la mateixa lògica els PIJs. Tot plegat, col·loca a la persona jove en una posició subalterna en la jerarquia de l’edat i les institucions públiques i per tant, en el poder. Aquest fet implica expulsar l’agència dels i les joves també dels Espais Joves. Sí l’espai dedicat al empoderament de la joventut no opera amb els mecanismes promotors d’emancipació estem deixant als carrers la responsabilitat de transformar aquesta agència inherent a totes les persones (es trobin en l’etapa vital que es trobin) en acció amb potencial transformador. Diem “carrer” en el sentit d’espai públic, però també podem considerar el Internet 3.0 com a tal.
A més, les i els joves són nadius i la classe hegemònica a la xarxa, per tant és realment important tenir en compte l’espai virtual i valorar la seva capacitat de creació comunitària. Podem dir, doncs, que estem perdent una oportunitat d’or de brindar de recursos i xarxa totes les iniciatives creatives, transformadores i autònomes que bullen en les individualitats juvenils i, encara més important, de col·lectivitzar-les. És a dir, transformar l’assistencialisme en acció comunitària. És aquest, al meu parer, la gran tasca dels Espais Joves: recollir les individualitats i fer-les trobar en la localitat. El col·lectiu jove, tot i la gran crisis de les identitats pròpia de la societat líquida, han desenvolupat noves vies d’identificació al marge de les institucions tradicionals. Aquest fet ha creat noves vies de constitució i cerca del grup d’iguals. L’hiperconectivitat digital de la que parlàvem els hi ho ha permès, però es una temeritat descuidar les relacions comunitàries vitals en el si dels pobles, barris i ciutats. Són les polítiques locals i els professionals de joventut necessàriament els encarregades de promoure-ho.
Tot això, però, no és quelcom nou. La intervenció en temes de joventut porta anys perseguint la participació i l’apoderament de les persones joves. En aquest afany d’apropar-nos als objectius marcats de participació juvenil, sorgeixen sovint les iniciatives d’autogestió dels espais. Aquestes idees topen frontalment amb la mencionada fluctuació constant d’usuaris dels espais joves i, especialment, amb la titularitat pública dels espais. Per tant, ja descartem una de les grans metodologies de la pedagogia participativa. Altres formes de participació, com les comissions i projectes, també solen entrar en conflicte d’interessos amb les institucions públiques i les seves expectatives sobre els espais joves i la política juvenil local. Qualsevol dinamitzador/a o tècnic/a coneix aquestes dinàmiques i sap de sobres la tasca que se’ns requereix de trampejar entre la política pública, les necessitats i demandes dels i les joves i les pròpies característiques del context on treballem. Per tant, tal i com dèiem abans, és l’hora de plantejar estratègies realistes que, en el marge de maniobra existent, ens permetin apropar-nos a la joventut, fer la seva participació i iniciativa l’eix central de l’Espai Jove i l’activitat juvenil local i, sense descuidar-ho, seguir oferint tots els recursos que democratitzen l’accés a la informació i les oportunitats.
Per tal de millorar i adequar les intervencions promogudes des dels Espais Joves a les noves joventuts i el nou paradigma professional proposo dos vies d’actuació: Per una banda, reorientar les activitats que es promouen des dels equips de dinamització a activitats que es puguin emmarcar dins del «consum identitari». El consum identitari és una de les vies més importants de construcció identitària en les societats del consum, on institucions com la família o la professió han perdut la seva rigidesa i estabilitat. Es tracta d’una reorientació dels patrons de consum a l’experiència, la diferenciació i la càrrega simbòlica d’aquests. Per adequar les nostres activitats a aquestes singularitats cal, en primer lloc, promocionar experiències atractives. Aquest primer punt inclou la creació d’una bona estratègia comunicativa via xarxes, que connecti amb joves i propici la viralització. També part de l’atractivitat és la necessitat de que aquestes activitats promogudes siguin fàcilment difusibles pels mateixos joves participants. El consum identitari requereix de la publicitació de l’experiència consumida per assegurar la construcció del «jo» envers la interacció amb els altres. Sense aquest feedback, s’impossibilita l’objectiu d’adhesió identitària i per tant de l’èxit participatiu a llarg termini. Finalment, és important que les activitats siguin excloents: han de ser activitats que aportin una diferenciació respecte els altres als joves que hi participen, és a dir, han d’aportar estatus. Una forma d’aconseguir això és valoritzant la participació: ja sigui amb certificats d’assistència, inscripcions tancades o reconeixement públic. A més, cal tenir en compte els nous patrons de participació juvenil, on el compromís és extremadament fluctuant i precari. Cal per tant, en aquesta etapa de captació, prioritzar les activitats puntuals i concentrades per sobre la periodicitat. Activitats del caire anterior entren dins dels paradigmes d’oci i consum juvenil actual, permetent l’apropament i difusió de l’espai i els seus recursos. En definitiva, multipliquen i enforteixen la comunitat a la que tenim accés.
A través de les activitats anteriors entra en acció la segona via: captar joves amb interessos i identificacions identitàries comunes i engrescar-los a l’autoorganització. Una proposta interessant és iniciar aquests grups des de la subjectivitat, espais de seguretat, protagonisme i intercanvi (imitant el model fandom d’internet i incorporant una perspectiva feminista de cures), tal i com han fet ja alguns projectes com el «Parlem Clar» de l’Espai Jove Garcilaso. Aquests grups estructurats entorn identitats diverses i no-tradicionals tenen, a més, un potencial interclassista considerable ja que estan independitzats del perfil socio-econòmic. Aquesta particularitat pot afavorir la consciència social i influir en la pal·liació de la desigualtat a llarg termini, més enllà dels treballs i impactes específics de cada projecte. Si el grup ho permet i ho demanda, es pot introduir la dinamització de projectes autogestionats, expandir l’espai creat a altres cercles fora de l’Espai Jove i afavorir l’emancipació d’aquest (partint de la base de que les i els joves, arribats a cert punt i abans o després deixaran de participar en aquest espai creat i, per tant, les iniciatives orientades a projectes concrets calen ser institucionalitzades amb certa rapidesa).
Tals projectes grupals permetran al Espai Jove deixar de ser simplement un espai físic i esdevenir un espai simbòlic de recursos a l’acció col·lectiva i la individualitat, així com reforçador d’identitats no dependents de l’esfera productiva i mercantil que constantment expulsa les persones joves dels espais de poder.
Bibliografia
Bauman, Z. (2010). Mundo consumo: ética del individuo en la aldea global (Trad. A. Santos; Vol. 175).
Article de la Maria Comellas. Sociòloga, dinamitzadora i informadora al Punt d’Informació Juvenil.