Nova entrada al #diàlegsIP de l’especialista en igualtat i gènere Mar Gaya. Repensem i reinventem les masculinitats!
Accedeix a l’artícle al bloc diàlegs IP
Homes, estem esperant la vostra revolució
Fa ja alguns anys que el meu fill, un nen fantàstic que ara té 13 anys, em va demanar que no li fes un petó a la porta de l’escola, una petició nova per a mi i que no m’havia fet mai la seva germana, més gran.
Mosquejada i preocupada vaig comentar la situació amb altres mares, essent la resposta: “és clar…el “meu” també… és que van de “machitos”. Per les més veteranes (mares d’un segon nen) aquesta qüestió ja no era nova. Fer notar que la conversa era amb mares, no pares… semblava que a ells no els era estrany això de deixar de fer-se petons i passar a acomiadar-se amb un “Adéu xaval!”, acompanyat d’un copet a l’esquena, a modus d’introducció en els costums del que suposa ser un home.
Al llarg dels anys s’han succeït més i diferents situacions amb el mateix fons: no expressar afecte, emocions o vulnerabilitat en públic.
Molt preocupant. Tot plegat, junt amb el coneixement que m’aporta de la meva activitat professional, en el meu cap em donava voltes una pregunta: què passa amb els homes?
Per altra banda, per fi fa unes setmanes em vaig poder acabar lectures pendents: els llibres de Rebecca Solnit i Octavio Salazar; les vacances són fantàstiques per trobar aquests moments de lectures pendents. Absolutament recomanables, imprescindibles.
Les lectures em confirmen la meva preocupació: parlem d’igualtat, parlem de gènere i, gairebé sempre posant el focus en les dones i nenes: no tenim referents, el sostre de vidre, els estereotips, el síndrome de l’abella reina… hem estudiat, anomenat i quantificat la desigualtat sempre amb cara de dona. És normal. Som les dones qui patim la desigualtat i són ells qui gaudeixen dels privilegis que els atorga la desigualtat. En tot cas, les dones som l’etern subjecte.
Diu Solnit, i sóc conscient que pot sonar molt dur:
“ser home s’ha identificat, en varis estudis, com un factor de risc per al comportament criminal violent, igual que l’exposició al tabac al néixer, els progenitors antisocials…”
Durant aquestes dècades de treball per la igualtat s’ha posat el focus en la societat, les empreses, associacions professionals, l’educació (aquest última molt menys del que cal) i les pròpies dones. Però, què passa amb els homes? Com em deia un amic “les dones volen homes que encara no existeixen. Els homes, dones que ja no existeixen”. Vaja, que anem a diferents velocitats.
Cert que qüestionar com i què suposa ser home va acompanyat de prendre consciència dels privilegis dels que s’està gaudint només pel fet de ser home. Ser un “nou home” suposa renunciar als avantatges que no són meritocràtics i, que dit sigui de pas, situen a les dones en situació de desigualtat. Tanmateix també suposa guanyar llibertat per mostrar emocions, per tenir cura de les persones que estimes, per compartir i desenvolupar-se en diferents àmbits de la vida.
És molt urgent que els nostres fills tinguin referents de nous homes. És urgent ensenyar a qüestionar als nostres fills per què es comporten o se senten obligats a comportar-se així, a qüestionar el mandat de gènere i a esdevenir els nous homes que necessita una societat equilibrada.
Article de Mar Gaya.
Consultora especialista en igualtat i diversitat en les organizacions.